Kilian Jornet a la UTMB: el triomf de l’ultrafons

El corredor català es proclama campió per tercera vegada de la cursa de muntanya més prestigiosa del món, de 170 km. i gairebé 10.000 metres de desnivell positiu

Si parlem de curses mítiques, probablement ens haurem de referir a la de les Barranques del Cobre del 2006, quan alguns dels millors corredors del moment es van enfrontar a uns autèntics especialistes en la llarga distància: els tarahumara mexicans, que habiten precisament aquelles terres. Història narrada amb passió i precisió periodística per un dels seus protagonistes al llibre Born to Run, publicat recentment per La Campana com Nascuts per Córrer.

Ara bé, difícilment es podrà negar que la cursa d’ultrafons de muntanya més competitiva de la història és la que ha tingut lloc aquest cap de setmana: l’Ultra Trail del Mont-Blanc (TMB). Aquesta prova, que transcorre pels Alps francesos, italians i suïssos en uns paratges de gran bellesa i amb un ambient espectacular, ha coronat al rei d’un esport que no compta com a olímpic i on no hi ha veritables campionats mundials on es medeixin les seves principals figures.

És per aquest motiu que es coneix l’UTMB com el campionat del món oficiós del trail running. Tot i no haver premis en metàlic, normalment hi participa la flor i nata dels corredors europeus, tot i que cada vegada més la representació nordamericana és també molt nombrosa, amb les dificultats logístiques que això implica. Potser no seria massa agosarat afirmar que en l’edició del 2011, qui no ha estat és perquè estava lesionat. Per tant, el mèrit d’haver guanyat aquesta cursa permet, potser per primer cop, afirmar amb rotunditat que hi ha un número u a nivell mundial en aquesta disciplina: Kilian Jornet. D’alguna manera, l’ultrafons ha esdevingut adult.

Els favorits

Kilian Jornet partia com a favorit absolut. Es sentia bé i hi havia un consens molt gran respecte a la seva superioritat. Es coneix el recorregut (tot i que hi van haver canvis) i les condicions d’alta muntanya s’adapten a les seves característiques. En aquest sentit, els corredors americans partien amb un cert desaventatge, tot i que alguns van venir ja fa algunes setmanes per fer una mica d’aclimatació. En tot cas, es tractava d’un elenc de luxe, format, entre d’altres, per Scott Jurek, Geof Roess, Mike Wolf, Jef Bragg, Dakota Jones, Hal Koerner, Scott Jaime, el britànic afincat als EUA Nick Clark… tots ells amb uns currículums espectaculars, però que poques vegades es veuen les cares a la mateix cursa. I venien a contrarrestar el domini dels europeus (i de l’equip Salomon), que aquest any havien guanyat algunes de les proves més importants del circuit americà, com Western States o Hardrock.

Pel que fa als europeues, destacaven noms propers, com Miguel Heras, Zígor Iturrieta o Iker Karrera, el suïs François D’Haene, i una gran quantitat de corredors locals d’alt nivell comandats per Sebastian Chaigneau. Finalment, cal mencionar la presència de corredors japonesos d’elit, com Tsuyoshi Kaburaki o Kenichi Yamamoto. Respecte al sector femení, la britànica Lizzi Hawker partia també com a clara favorita, juntament amb la corredora navarresa Nerea Martínez.

La cursa
L’UTMB del 2011 havia despertat una enorme expectació. La cursa de muntanya més prestigiosa, la més competitiva, i que en l’edició de l’any passat va haver d’anul.lar-se per les condicions climatològiques en una decisió polèmica que no tots els corredors van compartir. En aquella ocasió, es va criticar que l’organització no hagués pensat rutes alternatives en previsió de mal temps, però també es va entendre que s’intentés garantir la seguretat dels corredors.

També aquesta vegada es va extremar la seguretat de la prova i va haver-hi incertesa respecte a les condicions climatològiques. De fet, la sortida es va postposar 5 hores i hi va haver alguns canvis en el recorregut, entre d’altres coses perquè una tempesta havia destruït un dels darrers punts d’avituallament, a Bovigny i es va decidir anar per Martigny. No s’ha passat aquesta vegada per La Tête aux vents, sinó per Argentière, baixant després seguint Le Petit Balcon Sud fins a Chamonix, com en aquella edició original del 2003 que va guanyar Dachhiri Sherpa en un temps estratosfèric de 20 hores i 5 minuts, tot i que en un recorregut de 153 km, més curt que l’actual. En tot cas, l’edició del 2011 hauria estat la més llarga de la història, amb un total de 170 kilòmetres i més de 9700 de desnivell positiu.

De seguida es va constituir un grup de corredors liderant la prova, tots ells de l’equip Salomon. Homes com Miguel Heras, Kilian Jornet, Iker Karrera o François D’Heane, col.laboraven a les pujades i acceleraven en les baixades, mantenint un ritme de cursa molt ràpid que, juntament amb les difícil condicions del temps, anava deixant en el camí importants noms d’aquest esport. Un dels primers en abandonar va ser el basc Zígor Iturrieta, seguit d’alguns dels principals corredors americans. Una mica més tard abandonaria François D’Heane, per molèsties al tendó d’Aquil.les.

Arribats a l’equador de la prova i després de 9 hores de cursa, seguien líders els tres homes del ’equip Salomon, Jornet, Heras i Karrera, seguits pel francés del North Face, Sebastien Chaigneau. En aquells moments, el primer americà era Wolfe, sisè. Desè era Nick Clark, ja a més d’una hora dels líders, mentre que Jurek era divuitè i Roes vinticinquè.

El francès Chaigneau no va trigar a unir-se al trio capdavanter que des d’aquell moment va formar un peloton d’escapats que s’ajudarien entre sí en el millor esperit del trail running. Sobre tot pel que fa a Miguel Heras, que patia amb molèsties al genoll. Alguns aficionats no entenien perquè els altres tres escapats esperaven en un avituallament que li posessin una venda per poder sortir els quatre plegats. Potser perquè dintre de la competitivitat d’aquest esport es fomenta sempre la solidaritat entre els corredors.

Al kilòmetre 100, passat el Coll de Ferret, els líders passaven 43 minuts per sota del temps que havia marcat Kilian Jornet a l’edició de 2009. Els quatre escapats arribaven també junts a Champex, 123.70 km i 7106m positius. Es confirmava que no hi havia ordres d’equip. Per tant, la decisió d’anar amb els altres o mirar de tirar la prenien els propis corredors, que fins aquell moment havien decidit col.laborar.

Poc abans d’arribar a Trient (km. 145), Kilian Jornet llençava el seu atac, afegint emoció a una prova que mantindria en tensió als aficionats fins al darrer moment. En aquell instant, @kilianj es convertia en trending topic a Barcelona i la pàgina oficial de l’UTMB queia per l’elevat número de visites. Des de llavors fins a l’arribada del guanyador, l’UTMB seria una tendència al twitter a diversos llocs dels EUA, com Oregon, Montana, Kentucky o North Carolina, algunes de les principals capitals europees com Milà, Ginebra, Paris, Londres o Madrid, axí com nombroses localitats del territori català, com L’Hospitalet, Manresa, Sant Joan de les Abadesses o Barcelona

I és que després de 17 hores la cursa havia assolit el seu punt màxim d’emoció. A Trient Kilian Jornet havia passat primer, seguit d’Iker Karrera a 2 minuts, Sebastien Chaigneau a 6 min i Miguel Heras a 20 min. El de Béjar abandonaria allà, per unes molèsties al genoll que duia des del km. 40, però l’emoció continuava.

En els darrers 10 kilòmetres, la distància entre els dos primers es mantenia i fins i tot en alguns moments semblava que Iker Karrera podria agafar Jornet. Seria un final d’infart.

Ja només faltaven els darrers kilòmetres de baixada, l’especialitat del corredor de Sabadell. Els mateixos Roes i Krupricka havien dit a la Western States del 2010 que no hi havia ningú al món que baixés com ell. Costa pensar que una cursa de 20 hores pugui acabar en un esprint, però a l’UTMB 2011 podia passar qualsevol cosa.

Finalment, Kilian Jornet arribava a meta i la pàgina web oficial torna a caure per l’elevat número de visites. 20 hores després de sortir de Chamonix. Iker Karrera arribaria 8 minuts més tard i els dos corredors es fondrien en una sincera abraçada, a la que s’afegiria Sebastien Chaigneau 10 minuts més tard. Quart arribaria l’hongarès Cseba i cinquè el portugués Sa. Les altres posicions del Top 10 se les han repartit corredors francesos i japonesos, mentre que el primer corredor nordamericà ha estat Michael Foote, de l’estat de Montana.

El temps final del Kilian costa posar-ho en context. 20 hores, 36 minuts i 43 segons. Però és un temps que adquireix la seva èpica quan veiem que el quart classificat, l’húngar Németh Csaba, va arribar a 2 hores del català. La majoria dels corredors, però, arribarien a partir de les 30 hores de cursa.

Pel que fa a la participació femenina, la britànica Lizzy Hawker va complir les expectatives, guanyant per quarta vegada l’UTMB i arribant en una excel.lent tretzena posició de la general. Segona va ser la navarresa Nerea Martínez i tercera la nord-americana Darcy Piceu Africa.

Pel que fa a la participació catalana, a més del guanyador, altres corredors han estat en diferents moments de la prova en posicions destacades, com Albert Giné, Jordi Calduch o Roger Valls, tots ells acabats entre els 100 primers. Altres com Gerard Morales, Victor Sans, Jaume Folguera o Raül Angulo van haver d’abandonar quan es trobaven també entre els primers. I és que l’elevat número d’abandonaments va afectar a més del 50% dels corredors que van prendre la sortida, un fet que per si sol ja parla de la duresa de la prova.

Internet i xarxes socials

Els aficionats han pogut gaudir de l’UTMB mitjançant un avançat sistema de seguiment dels corredors. Un xip que portava cada corredor enviava informació dels temps a cadascun dels punts de control durant el recorregut de la cursa. D’aquesta manera, es podia saber en temps real el lloc on es trobava un corredor, així com la posició que ocupava, informació que arribava directament des de la pàgina web (col·lapsada en diversos moments) a les xarxes socials com facebook o twitter.

I és que les xarxes socials han estat les veritables protagonistes d’aquesta prova. En absència de mitjans de comunicació tradicionals que en fessin cobertura, n’han concentrat el seguiment, tant a nivell internacional com en l’àmbit català. Així i segons el web www.twit.cat, en el conjunt de Catalunya l’UTMB va ser la cinquena paraula més feta servir al twitter durant la tarda d’ahir, arribant al segon lloc a les 20h. A més, Kilian Jornet i l’equip Salomon van ser també trending topics en diversos moments a Barcelona.

Conclusió: un abans i un després per a les curses de muntanya

Les curses de muntanya de llarga distància estan assolint poc a poc l’estatus d’esport adult. I un esport, per arribar al gran públic, necessita els seus herois, les seves llegendes. La competència, el fet que hi hagi diversos atletes al màxim nivell, evidentment afavoreix l’esport i quan tots s’hi troben i comparen les seves forces, és possible concloure qui és el millor: Kilian Jornet, l’únic atleta que ha guanyat aquesta prova tres vegades. L’únic europeu que ha guanyat la prova mítica nordamericana de Califòrnia, els Western States. Un esportista que ja havia fet una temporada d’hivern sensacional, assolint el màxim nivell a l’esquí de muntanya. Enguany, el rei de l’ultrafons.